CATALUNYA NORD
A la Catalunya Nord, a la segona maitat del segle XIX, el domini sociològic i polític de la llengua francesa no cessava de progressar. La parla catalana anava lligada al camp i a la part de ruralitat d'una vila com Perpinyà, amb una poblasió reduïda i una base aconòmica lligada al vi, a la seva producció i comercialització.
La catalanada és, abans de tot, una postura amb vista a un estat de fet, una societat en mutació. Literàriament, els models són aquells que vehicla l'ascola francesitzadora alhora de la parla autòctona, que s'invalida com a motor i suport de progrés.
El món de la cultura popular (elsjocs, els costums, les cançons i la música) és un dels pocs sectors on, de fet, es manifesta una resistència (passiva). L'élite <> s'ha passat al francès, segueix el vent de París, n'adopta valors musicals, teatrals, literaris i estètics.
El <> a la Catalunya Nort és molt viu; tanmateix, no tarda a nodrir-se d'una desviasió de l'invent per l'Estat francès del folklore com a expressió d'un lloc i d'un poble, que serveix per a integrar en la societat francesaglobal. Però en el mateix moment en què se'l valora, serveix per a recolzar un <>, un regionalisme abans d'hora. Vegeu els discursos oficials en les trameses de premis escolars.
És problabe que Albert Saisset, Un Tal, només escricís en català per divertir-se, però ho fa en una temporada de camvís bastant fonamentals.
Albert Saisset nasqué el 10 de novembre de 1842 en el si d'una família de bona posisió social. Cursà els estudis primaris a Perpinyà i els secundaris a Montpeller, on fou bon estudiant.
Als disset anys inicià la carrera militar a l'Escola Militar de Saint-Cyr (Versalles), però com que no era la seva vocasió l'abandona aviat.
Entre 1841 i 1863, empès per la seva família, realitzà estudis a l'Escole Supétieure du Commerce de París. Acabada la seva formació, retornà a Perpinyà i s'incorporà a la vida prodessional dins la banca. Treballà durant dos anys (1864-1865) a la Banca Justin Durand. Després, amb un soci, el banquer Bergue, adquirí la Banca Garreta, de la qual fou director. Aquesta banca local tingué la seu al carrer de L'Argenteria número 17, en el cor de Perpinyà.
Al 1867, a l'edat de vint-i-cinc anys, es casà amb Lluïsa Vinyes. Tingué cinc fills. Segons tots els testimonis, Saisset fou un home casolà, amant de la vida familiar i cultivador de relacions socials.
Des de molt jove Saisset ja havia manifestat inclinacions artístiques, per distreure's de les responsabilitats professionals, Saisset s'esbargia passejant a peu pels voltants de Perpinyà i pels poblets més immediants. Era un home <<rialler, aixurit, de dolç i amable caracter>> (Pere Vidal) i tímit. Aprifitava aquests lleures per entaular amb pagesos, hostalers, carreters, pastors, paletes i gent de tot ofici i tota edat. Era afisionat a la música; tocava la guitarra i cantava. Declamava les seves poesies en públic. També sabem que fins i tot encarnà personatges en representacions de les seves obres teatrals.
De primer, Saisset es manifestàcom autor francès. Havia començat a compondre versos en francès des de l'adolescència. L'any 1884, guanya el primer premi en el concurs de poesia que organitza la Société Agricole Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientalrs (SASLPO) amb el poema francès Perpignan. L'any següent (1885) esdevé membre de la SASLPO, i al 1886 ja hi figura com a director de la Secció de Lletres. Aquest càrrec l'ocuparà durant vuit anys, fins a la seva mort. El butlletí de la SASLPO és l'organ on Saisset dóna a conèixer les seves poesies franceses i on publica diversos articles.
A l'edat de quaranta-cinc anys (al 1887), apareix publicat el primer quadernet de poesies catalanades sota el pseudònim d'Un Tal, que es farien molt populars amb el nom de Catalanades. A partir d'aquest esdeveniment Saisset es revela com autor català.
Saisset perdé la seva fortuna en els negocis, com a banquer acabà arruïnat. Saisset, home bondadós, confiat en excés, prestava des de la seva banca a familiars, amics i coneguts. Sovint hom oblidava de pagar-li els interessos i el capital manllevat. Va haverde respondre amb els seus béns dels dines no retornats. D'aquesta manera hagué de vendre, de mica en mica, les seves propietats immobiliàries, entre elles la masoveria de La Poudrière. Aclaparat per la fallida, patí una depressió nerviosa, esdevingué diabètic i la malaltia el rosegà fins la mort. Morí a Perpinyà el 14 d'agost de 1894 a l'edat de 51 anys.
